Doxologia

En el cristianisme, la doxologia (del grec δόξα, "fama" o "opinió", i λόγος, "paraula" o "coneixement") és la lloança a Déu. Malgrat el fet que en la Grècia antiga la δόξα té un valor subjectiu, en el Cristianisme passa a expressar l'objectivitat absoluta: la realitat de Déu i les seves manifestacions.

El terme doxologia s'usa per indicar la propietat de donar glòria a Déu que ha de tenir el llenguatge teològic per ser autèntic. Quant a la litúrgia, indica l'oració de lloança dirigida al Déu dels cristians.

En la missa, la Gran doxologia és l'himne del Glòria, un himne amb el qual l'Església catòlica enalteix la Santíssima Trinitat. També hi ha doxologies menors, com aquella amb la qual l'oració eucarística es tanca: «Per Crist, amb ell i en ell...», amb la qual s'expressa solemnement la glorificació de Déu.

En la missa també s'usa la doxologia pronunciada pel sacerdot després del res del Parenostre:

«Allibereu-nos, Senyor, de tots els mals;

feu que hi hagi pau als nostres dies,

i per la vostra misericòrdia,

guardeu-nos de pecat

i de qualsevol pertorbació:

mentre esperem

l'acompliment de la nostra esperança,

la manifestació de Jesucrist,

el nostre Salvador»,

A continuació d'aquesta doxologia, n'hi una altra. És l'aclamació del poble en resposta al sacerdot:

"Perquè són vostres, per sempre,

el regne, el poder i la glòria."

Justament aquesta darrera doxologia va ser usada per Graham Greene per titular el seu gran llibre El poder i la glòria.

En la litúrgia de les hores, l'himne conclou amb la doxologia que sol dirigir-se a la persona divina en l'honor de la qual es canta («Quina alegria quan em digueren anem a la casa del senyor.», «Tu que vius i regnes amb el Pare en la unitat de l'Esperit Sant, etcètera.»). Al final de cada salm es recita la doxologia Gloria Patri. Aquesta tradició cristiana es deriva d'una pràctica similar de les sinagogues del judaisme.^[1]